Ruc

La mula ha sigut y segueix sent molt gastada en treballs que requereixen de força o resistència, com medi de transport, en la agricultura per a llaurar els camps i altres treballs com traure aigua dels pous mitjançant una noria. Actualment està sent sustituida per maquinaria agrícola.
La mula combina les millors cualitates dels seus pares: poseix la sobrietat, la paciència, la resistència i el pas segur del asne, i el vigor, la fuorça i el valor del cavall. Els seus potes son més dures que la dels cavalls, i demstren una resistència natural a moltes enfermetats i als insectes. Molts granjers norteamericans de zones de sol arcillos han trobat que les mules són superiores como animales del arado, especialment en el estat norteamerica de Missouri, d'on es va originar la expresió "stubborn as a Missouri mule", més utilizada en español com "terco como una mula".
ls cavallos, i són capaços de defendre al seu jinet contra ello; inclus són capaços de matar a un lleó de montaña. Son també capaços de patejar amb qualquer de les seues potes en qualquer direcció.

Els lleons

*Els lleons tenen la pell llisa, mentre que els altres animals felins tenen ratlles o taques.

*Les femelles del lleó son mes petites que el mascle i no tenen cabellera.

*Les femelles se aparellen durant un periode que dura entre 2 i 5 dies, i les costa quedar-se prenyades.

*És un animal que té una cua acabada en bola de pèls, entre la qual s’amaga una mena de punxa.

*La seva habita es la sabana.

*Les femelles s’ocupen de caçar. Sobetot caçen zebres, antipuls , etc. pero tambe solen menyar llebres, aus, rèptils... I si no tenen menjar mengen herba.

És l'únic animal de la família dels felins (o grans gats, per entendre'ns) que té una cua acabada amb una bola de pèls, entre els quals s'amaga una mena de punxa.
També destaca que tenen la pell llisa, mentre que la majoria de felins tenen taques o ratlles.
Les femelles de lleó (lleones) no tenen cabellera i són més petites que els mascles.
Les femelles es poden aparellar només durant un període que dura entre dos i cinc dies, i els costa molt quedar prenyades.
És el felí més sociable: forma grups familiars que poden arribar a ser de vint o trenta membres: alguns mascles, les femelles i els cadells.
El seu hàbitat és la sabana.

Les femelles s'ocupen de caçar. A l'hora de menjar - però - primer ho fan els mascles, després les femelles i finalment els cadells.
A més de caçar zebres, nyus, antílops... també mengen animals més petits - com llebres, aus petites, rèptils... - i animals morts. Si cal, també mengen herba.
Poden arribar a dormir vint hores al dia.
Si troben algun arbre adequat, es posen a dormir a les branques de dalt de tot, perquè hi corre una brisa fresca i no els empipen les mosques.
També els agrada molt dormir a l'ombra dels arbres.
Quan es pon el sol i comença a refrescar, es disposen per anar a caçar

Els dofins

Viuen en el mar, tenen cos de peix i son uns excel·lents nedadors. Els dofins son mamífers, com nosaltres, amb un cervell molt desenvolupat i una vida social summament complexa i diversa. Els dofins, com mamífers, tenen respiració pulmonar, pel que necessiten pujar a la superfície de l'aigua regularment, tenen sang calenta i amamanten a les seves cries. Acostumen a parir després d'uns deu mesos de gestació. Els dofins son mamífers denominats cetacis.

Aquests són exclusivament aquàtics i la sevadenominacióprové del llatí cetus (gran animal marí) i del grec Ketus (monstre marí). Habiten principalment en els oceans però també se'ls pot trobar en llacs i rius. Existeix una gran varietat de formes i tamanys, que van des del petit dofí que quasibé no arriba al metre de llargada al que arriba als 25 metres. Entre les seves característiques podem citar el seu cos hidrodinàmic i el seu cap amb un morro allargat, ulls petits i orificis nasals alts.

El més gran dels dofins ibèrics sobrepassen els quatre metres de longitud, encara que en el Mediterrani, no acostuma a superar les tres metres i mig.
Un dels dofins més coneguts és el Dofí Mular. Mirant la regió ventral dels dofins es pot comprovar el sexe de l'animal. Els mascles tenen dues obertures longitudinals sen la més propera a la cua l'anus i la següent la cavitat genital. Les femelles tenen les mateixes obertures però estan més juntes entre sí, pràcticament no s'aprècia distanciament, i a cada costat de la cavitat genital es poden veure dos petits plegaments de la pell on s'amaguen les glàndules mamàries. La data d'inici de l'època reproductora varia d'unes regions a d'altres, encara que a la primavera és quan es donen els pics més alts.

Les cries de dofins neixen després de dotze mesos de gestació, amb un metre de longitud aproximadament i un pes de 10 a 15 kilograms. La pigmantació de la seva pell és molt diversa des de gris platejat a quasibé negre.

Durant el part les demés femelles estan a prop i pendent de tot moviment, disposades a ajudar si fos necessari; a aquestes aquatiques nedadores se les anomena "tietes". El cordó umbilical es trenca a l'acabar el part i el dofí recent nescut serà ajudat per la seva mare i altres femelles a arribar a la superficie per a poder fer les seves primeres inspiracions. Durant una setmana el dofí serà seguit molt d'aprop per la seva mare, amb l'objectiu d'evitar qualsevol accident.
El petit dofí és amamentat durant 20 mesos. Aconseguint la llet presionant les cavitats on es troben les mames, provocant a les terminals nervioses per que s'envii un xorro de llet materna dins la boca del petit dofí.

Després de 6 ó 7 mesos la cria alterna l'alletament amb les seves primeres "mossegades". Una vegada ja ha deixat de mamar, continua al costat de la seva mare que és qui li ensenya les tècniques de buscar aliments. Fins als dos anys d'edat no tindrà independència, és per això que durant tot aquest temps està sota la mirada atenta i protectora de la seva mare.
Els dofins mascles arriben a la seva maduresa sexual als 12 o 13 anys, mentre que les famelles ho fan als 6 ó 7 anys.

Els anecs

La familia dels anecs és composta de uns 100 membres o espècies. D'acord amb les seues característiques en comú, els científics han agrupat esta inmensa varietat en cuatre grups o tribus. Antes es estudiaven en nou tribus, degut a estudis recients es considera més apropiada la clasificació que presentem.

Els ànecs es troben dividits entre diferents subfamílies. En la seva majoria són aus aquàtiques, menors en grandària que els seus parents els cignes i les oques, trobats en aigua dolça i salada. Són omnívors i les seves fonts d'alimentació són: herbes, grans, plantes aquàtiques, peixos, insectes i altres.

Els ànecs tenen molts usos domèstics. Són criats per la seva carn, ous i plomatge.
Els mascles d'espècies de l'hemisferi nord tenen plomatges acolorits però muden a l'estiu, cosa que li atorga una aparença més femenina. Normalment, quan muden el seu plomatge és perquè hi haurà una migració posterior. En moltes espècies els mascles adults passen èpoques sense volar per protegir el seu hàbitat si tenen suficient aliment de reserva.

Els gossos

Ansietat per separació


El gos es un animal social que, históricament, a pertenescut a grups coesionats. El seu correcte desemvolupament está íntimament unit a la jauria. La seua adaptació com a mascota porta implícita un nou orde social que al principi no será comprengut per el gos. Es el nostre deber acostumbrar al nostre fiel amic al nostr ritme de vida per a evitar que caiga en una depresió.

La soletat es un dels traumes mes difícils de superar per part del recént arrivat al allar. Les nostres obligacions diaries ens allunyen del domicili i, en la nostra ausencia, el gos provocará destroços de diversa consideració, ademes de plorar, lladrar i fer les seues necesitats en cualsevol rincó de la vivenda. En casos extrems, se produixen vómits, autolesions, diarrees, anorexia, etc. La por que sent el gos pot devenir en un serios problema de conducta.
El gos identifica al seu amo com la figura d'apego, establint un llaç emocional hasta nostra persona sense el que es sentiria perdut i desorientat. Les relacions del seu pánic comença cuant el amo sen va; i es que el gos necesita de la presencia física. Tingem que reforçar la independencia fent que ejercisca el seu nou rol sense patir agonia. Es important saber que no es un problema de educació, sino de dependencia.
La ansietat per separació se presenta en els gosos tímits i poc socializats peró tame pot donarse en adults que provenen de albergs, encara que el percentatje de gossos en por a la societat es mes alt en cadeis de meñs de dos mesos. El gos pot ser reincident i al llarg de la seua vida o en moments concrets de canvi de rutina.
Enséñal a ser independent. Si els síntomes ens porten a sospechar que el nostre animal de compañía pot estar sofrint este tipo de ansietat, degem de consultar en el nostre veterinari per a que ens recomade el tratament adecuat, posat que el gos podria nesesitar algún tipo de medicament antidepresiu. No obstant, si detectem el problema a temps antes de que s´agreuge la situacio, podem posar en práctica varios trucs.
Com objecte de acostumbrar al nostre amic a les hores que pasaran sense tindremos al seu costat, podem probar a disarlo un minut i tornar; despues cinc minuts i tornar, i així sucesivament pero aumentant el temps que estem fora. Uno dels errors mes frecuents es reprender al gos cuant tornem a casa. El gos no enten el castic a no ser que siga inmediatament, per lo que debem ignorarlo cuant s´haja portat mal en la nostra ausencia.
El impuls de destrucció no es una estrategia de venjança, es una causa psicológica. Enfadant-se el gos amb nosaltres nomes aconseguim que se pose pijor. Lo que sí es aceptable es premiarli si toto está correct com alguna gepolia, pero donar-li-la antes de anar-nos-en posa al gos en alerta.
Tingem que anar-no-sen de casa de forma natural per a que el gos eu interprete com una rutina. El mantindrem ocupat com jogets i el traurem mes al carrer per a que agafe confiança.

Les girafes

Mamífer remugant de l'ordre dels artiodàctils i de la família dels giràfids. La girafa és l'animal terrestre més alt, gràcies a l'extrema llargada de les seves extremitats i del seu enorme coll que poden projectar el cap fins els 6 m. d'alçada. Això li dóna un aspecte àgil i esvelt. Aquesta extravagant silueta li proporciona nombrosos avantatges, com poder aprofitar la vegetació més alta dels arbres i el tenir una visibilitat privilegiada. El dibuix reticulat del seu pelatge pot presentar variacions que permeten dividir l'espècie en varies subespècies. Les girafes van ser caçades per aconseguir la seva pell gruixuda i resistent, però en l'actualitat és una espècie protegida. Tornar a l'inici
Morfologia La longitud del cos és de 380 a 470 cm, i l'alçada total de 500 a 600 cm, arribant a pesar entre 600 i 1.900 kg. El coll, proveït de crinera, pot mesurar més d'1,8 m de llarg. La girafa, com la majoria dels mamífers, té només set vèrtebres cervicals, que són molt allargades per sostenir el seu coll llarg i musculós. La llengua és llarga (arriba a mesurar fins a 40 cm de longitud), i flexible; la utilitzen juntament amb el llavi superior per a arrancar les fulles de les branques. El pelatge ostenta taques de pèl de color fosc, situades sobre un fons de color crema, el que constitueix un camuflatge perfecte entre el conjunt de llums i ombres típic de les enramades. A mesura que la girafa creix, el seu color es fa més fosc. Cada animal posseeix el seu propi disseny de taques. Les girafes tenen els sentits de l'oïda i de l'olfacte excel·lents, així com una vista molt desenvo

lupada. Tornar a l'inici
Alimentació Les girafes són herbívors remugants que s'alimenten principalment de fulles i brots de les parts més altes dels arbres, on no tenen cap animal que els faci competència. Amb la llarga llengua agafen les branques i fulles i amb les dents les arrenquen, sense ferir-se amb les punxegudes espines de les acàcies. Les fulles més altes de les acàcies constitueixen un dels seus aliments principals, són més nutritives al rebre major intensitat lluminosa. A diferència de molts altres herbívors africans que s'alimenten de pastures, les girafes no migren durant les estacions seques, perquè aconsegueixen el seu aliment i la major part de l'aigua que necessiten de les fulles de les acàcies. Poden passar més d'un mes sense beure, i les poques vegades que ho fan, han de separar molt les potes davanteres per poder abaixar el cap fins a l'aigua. És per aquesta raó que les girafes no solen pasturar. Tornar a l'inici
Hàbitat Antigament la girafa s'estenia per gran part de la sabana d'Àfrica, però la progressiva desertització del seu hàbitat i les caceres abusives han restringit molt la seva àrea de distribució, restant grans poblacions tan sols dins dels Parcs Nacionals. És una espècie exclusiva d'Àfrica, habita des de la franja Subsahariana fins a Sudàfrica, exceptuant les selves plujoses equatorials. Es troba en les estepes i sabanes, preferentment arbustives i obertes, però sempre arbrades; no arriba a penetrar als boscos densos. Pot arribar als 2.500 m. d'altitud. Tornar a l'inici
Desplaçament Per caminar avancen primer les dues potes d'un costat i després les de l'altre), quan corren avancen primer les anteriors i després les posteriors (poden aconseguir els 56 Km./h), balancejant rítmicament el coll d'endavant a endarrere pel que sembla com si aquests animals es moguessin a càmara lenta. És un animal silenciós que revela els seus diferents estats d'ànim per gests i actituds. A causa del seu gran pes, que pot ser de 1.300 kg. les girafes són incapaces de travessar zones pantanoses o de travessar rius; no obstant això, aquests animals es desplacen amb facilitat sobre terreny sec i dur. Les girafes descansen i dormen dretes. Encara que els grups es desplacen contínuament, són sempre els mateixos, ja que no abandonen la regió, de manera que no efectuen autèntiques migracions. Tornar a l'inici
Reproducció En l'època de zel, els mascles competeixen per les femelles donant-se topades entre ells amb els seus caps i els seus pesats colls. La femella té un període de gestació de 15 mesos, al final del qual pareix una sola cria, que només néixer ja mesura una alçada que oscil·la entre 1,7 i 2 m, pesa de 95 a 100 kg. i pot incorporar-se als 20 minuts de néixer. Encara que el naixement es pot produir en qualsevol mes de l'any, s'adverteix una tendència que es produeixi en el període sec. Els joves aconsegueixen la maduresa sexual a l'edat de quatre anys. La girafa arriba a viure fins als 26 anys en llibertat i fins als 36 en captivitat. Tornar a l'inici
Vida social Les girafes són animals gregaris. Acostumen a formar grups poc estables d'aproximadament una dotzena d'animals, encara que no és estrany que els mascles adults

esseparin i passegin solitaris per la regió. Sovint aquest mascles lluiten donant-se cops al coll, la qual cosa s'interpreta com un ritual per mantenir la jerarquia entre els individus. Cada ramat és conduït per un mascle adult, que lidera un grup format per diverses femelles amb els seus cries i alguns mascles que encara no han aconseguit la maduresa sexual. Les girafes es mostren actives durant la major part del dia. La comunicació entre aquests animals es realitza mitjançant l'emissió de gemecs i d'altres sons de notes molt baixes. La forma de protegir-se del lleó, el seu principal depredador, consisteix a donar guitzes amb les seves peülles, grans i pesades, i arriben en ocasions a matar el seu agressor.

Els monos

Este es el grup d' animals on trobem els monos, els simis i moltes altres espècies més, incloent la nostra. Els científics es basen en certes característiques per a separar aquests mamífers en un grup apart. Excepte els éssers humans, tots els altres integrants del grup tenen el primer dit de cada peu oposat als altres dits. Però la major diferència ocorre en el desenvolupament del cervell que aquests animals demostren. Excepte els éssers humans, els primates habiten en les Amèriques, África y Asia. Els de Gibraltar i Europa foren introduïts.

El Mono aranya, també anomenat coatà, és el nom que recibixen els monos del génere Ateles, caracteritzats pels seus membres llargs i la seua extraordinària agilitat. El seu cervell és gran i te certa semblança en el dels monos superiors del Vell Mon. El cos està cobert per un pelage gris-groguenc, negre, pardo o castany, que és mès clar en les parts inferiors i els ulls estàn bordejats per un anell blanc que els confereix un aspecte característic.

En les selves tropicals de Amèrica del Sur viuen cuatre espècies diferents de monos aranya, pertanyents tots ells al génere Ateles. Aquests monos son tal volta lels més populars de Sudamèrica. La seua especial morfologia i forma tan espectacular de menejarse entre les rames, han lcridat sempre la atenció del gran públic.

Viuen en grups de mitjà tamany compostos generalment per individus dels dos sexes, encara que pugam trobar també xicotetes asociacions de mascles de diferents edats que viuen independents del grup principal.